Article de R. Ferrerons i A. Gascón, publicat a la revista L'Avenç, núm. 91 (març de 1986)
El 28 d'agost de 1936, iniciada la guerra d'Espanya, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes donava llum verda al projecte presentat per diversos grups nacionalistes de crear una unitat alpina –milícies pirinenques– destinada a cobrir el desguarnit Alt Aragó i controlar, a la vegada, els pasos fronterers del Pirineu català. Els objectius dels impulsors i dels participants d'aquestes milícies eren, però, la formació d'un Exèrcit de Catalunya que protagonitzacria un futur alliberament nacional.
La inesperada caiguda de Saragossa en poder dels sublevats i el consegüent perill d’un ràpid avançament per Aragó cap a la Catalunya revolucionària precipita la formació de múltiples columnes de milicians que, amb el vist-i-plau del Comitè Central de Milícies antifeixistes, creat el 21 de juliol, surten de Barcelona cap aquell front a partir del dia 22. El 4 d’agost és donada l’ordre que les quintes de 1934, 1935 i 1936, llicenciades en raó d’un controvertit decret del govern central, es reintegrin a les casernes a disposició dels comitès respectius. L’endemà, com a corol·lari de les espontànies relacions establertes entre diversos grups pertanyents al món (ultranacionalista) muntanyenc, desitjosos d’aportar a la lluita la seva preparació específica, el Comitè barceloní rep un estudi (1) sobre la necessitat de creació d’una unitat alpina –capdavantera a l’exèrcit espanyol–, a destinar al Pirineu català i al pràcticament desguarnit Alt Aragó (2).
El Comitè, però, no aprovarà aquest projecte, a l’igual que el de la formació de la columna Macià-Companys, fins al 28 d’agost, i amb força reticències en tots dos casos, perquè veia amb malfiança el suport de la Generalitat –del president mateix– i de les organitzacions i entitats catalanistes, la militarització que no gaire encobertament s’hi pretén d’imposar i, en el cas concret de la unitat alpina, perquè un dels objectius, el d’investigació i policia de fronteres (tot i que se’l declarava secundari davant el de combat), xoca amb la constel· lació d’interessos que sobre tot la CNT-FAI posseeix aleshores a la zona fronterera catalana.
Si la improvisació revolucionària que es viu al Principat és propícia per posar en marxa aquest projecte i altres de semblants, esperonats per la urgència de posar dics als rebels, el fet que el nacionalisme radical de totes les tendències –incloent-hi les més retrògrades–, aboni com un sol home la formació d’unes milícies alpines militaritzades es deu al fet de concebre-les no tant com una eina bèl·lica més contra els qui posen la República en perill, sinó com a plasmació, per fi, de bona part de les seves especulacions anteriors de presa del poder. Efectivament, la seva estratègia, replantejada a conseqüència del fracàs electoral de novembre del 32, havia consistit no sols a promoure, a través de la propaganda, l’educació global del jovent i l’estimulació a l’ús de l’idioma, un estat d’opinió favorable a la separació de Catalunya de la resta de l’estat, en especial des de la «Protectora» (Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana) i des de l’entitat cultural i esportiva Palestra, sinó també a preparar els quadres que haurien de dirigir, descartada la via de les urnes, la indispensable insurrecció.
En aquest darrer terreny fou notòria la tasca duta a terme pel Club Català (escissió de Palestra el 1933) i pel grup polític Nosaltres Sols!, fundat per Daniel Cardona el 1931 i estructurat entorn del setmanari del mateix nom, que propugnaven mètodes d’acció directa contra «les tropes d’ocupació espanyoles» i els ressorts més ocults dels quals els constituïren escamots -ORMICA (Organització Militar Catalana) i OMNS (Organització Militar Nosaltres Sols!)-, que s’entrenaven i rebien instrucció tècnica sota capa de marxes i activitats muntanyenques a fi de formar una élite d’oficials a la formació teòrica dels quals havien contribuït els opuscles i fullets clandestins del SEM (Societat d’Estudis Militars, lligada al partit Acció Catalana), i els textos publicats a l’edició clandestina del butlletí d’Estat Català; escamots que ja van vetllar inútilment les armes durant els fets d’octubre del 34 (3).
Per a aquests grups radicals unes milícies alpines catalanes i militaritzades passen a ser punt natural de convergència: vista la llibertat d’acció que per la força de les circumstàncies ha de permetre Madrid a la Generalitat i aquesta, al seu torn, a tota força armada, són ja l’exèrcit d’alliberament nacional tari bon punt se’ls doni l’orientació adient. Expressió, doncs, dels diversos corrents catalanistes, el projecte que ens ocupa encomana a les milícies de crear, en la línia del pacte de solidaritat entre nacionalistes catalans, bascos i gallecs anomenat Galeusca (4), la defensa d’un llarg corredor adossat al Pirineu que uneixi Euskadi amb Catalunya. Tanmateix, atesa la correlació de forces al si del Comitè i després de llargues converses amb el capità de cavalleria Josep M. Benet (5), destinat com a oficial de complement a la conselleria de Defensa, el document que presenten a aprovació Francesc Millet i Ramon Reinés, membres del grup excursionista Espartacus i socis del Club Català, és una versió un xic endolcida de la idea original.
[...]
• Descarrega de l'article complet en format Flash Paper
• Recull d'imatges del Regiment Pirinenc Núm. 1 de Catalunya
Pujar
