Alexandre Pineda i Fortuny
Hedonisme i estoicisme
Hom es llança a l’hedonisme, en el considerant que està d'acord o és del seu caràcter endogen, o formació cultural, que el plaer és el principal bé de la vida. L’epicureisme ho centra, com a valoració suprema del plaers sensuals. Benvinguts els hedonistes i els epicuris. No hi ha cap objecció, excepte, si és passió desenfrenada, descontrolada; sempre però, és millor trobar-hi espais per a la bona feina i el bon pensar. Poc haurem avançat, sense reflexió, penso que hem de ser hedonistes permanents, per poder fruir a estones de tots els plaers que tenim a l’abast els homes (ei! i les dones), per aconseguir l’equilibri que la biologia ens proposa i ens posa en safata pel gaudi de la vida. Sense menysprear les pràctiques onanistes; vull deixar ben clar que la màxima felicitat ve donada per la parella, i el mascle ha de deixar de pensar amb mentalitat pobra en ell, -l’acte egoista el despulla d’humanitat, i de la immensa benaurança donada i compartida a l’uníson per mascle i femella- cal doncs, pensar en una tasca on és participada per dues persones. Tan nefasta és la manca de complaença dels sentits naturals, per la repressió social, o per l’auto-repressió, com llançar-se a la passió sense tenir abans el cap ben trellat.
Estoïcisme: és el no afectat per les passions, que manifesta indiferència pel plaer i el sofriment. Doncs, des de aquesta escarida perspectiva, no en sóc d’estoic davant el plaer, aquest hi crec i el cerco. Capteniments admirables són aquells que davant el sofriment, la desgràcia de l’entorn pot ser estoic no inspirat en la filosofia, si per escometre alguna dura eventualitat que se’ns ha presentat, hem de resoldre-la empíricament i eficaç, o sigui tal vegada cal mostrar-se’n d’estoic, o potser ser-ne puntualment, per afrontar serenament les contingències problemàtiques amb assossec. Benaventurança, beatitud cap ni una. Nova lloança al plaer: crec què cal aconseguir-lo, -la summa benaurança- amb racionalitat, humanisme, satisfacció, gust, deliqui.... Em diuen que en primer lloc ens cal Déu per la possessió definitiva de la felicitat. Doncs, no vull fer cap article sobre teologia, ni aquí m’atorgo línies, per fer cap reflexió sobre l’ateisme. Les meves devocions són plenament terrenals.
Deixeu-me entrar dins la temàtica del plaer carnal, d’una parella, mascle i femella, o femella i mascle si ho preferiu, amb tots els meus respectes per d’altes combinacions que no són temes a tractar aquí. Un incís sobre variables; malgrat tot m’hi endinso, poques vegades es dóna el cas d’una alteració, n’és un exemple, la provocada per la manca de l’enzim: 5-alfa-reductasa, que s’encarrega durant el creixement del fetus de transportar la dihidroxitestorena fins als genitals. La manca d’aquest enzim fa que els testicles no es desenvolupin adientment: s’està formant un hermafrodita, informe de la revista científica Mètode, de la Universitat de València. Els humans som, amb claredat i desmitificació, pura química.
Començo per la biologia de l’home, el mascle de l’espècie que és com tota una arma llancívola, per descarregar els desitjos sexuals, sense pensar en el respecte merescut per la femella de l’espècie: la dona amb qui està tractant de complaure’s. Darrera de la biologia masculina primària hi ha tot un embalum de cultura masclista tant important que ens està costant massa de llevar-nos-la de sobra, n’hi ha amb excés. No estic cercant cap excusa de gènere, tanmateix hem de reconèixer i saber que la immediatesa del desig masculí, sinó està prèviament matisat per la maduresa intel·lectual, porta moltes desgràcies, com sabem: violacions, violència de tota mena fins arribar a l’assassinat, i és que som homeiers d’origen i ens creiem propietaris de la nostra femella, o de totes, tant se val. Els nostres primers homes que els puguem dir-ne com a primer graó de l’evolució, ja formaven guerres, (batalles entre tribus veïnes), els guanyadors de la batalla, si podien matar els homes, segrestaven a les dones i nenes, les violaven i les feien les seves esposes. La dona doncs, com a botí biològic; després vindria el considerar-la com a botí econòmic, que també va començar llavors i encara perdura. Haurem d’explicar-ho als jutges i jutgesses especialitzats en la temàtica perquè amb llur ignorància i la manca de sindèresi -capacitat natural de jutjar rectament- no saben escometre el problema amb l’energia i sapiència que necessita.
L’altre tema intocable i desconegut per les majories, és la realitat dels efectes culturals on ha estat -i està- sotmesa la dona. Relegada, per l’home, usada només com a receptora per a la reproducció, allunyada dels llocs de poder, no cal preguntar el perquè d’aquest procedir a les esglésies, les han marginat, només volent-les com a feligreses, i com a santes i verges (una altra manipulació mítica, com a arma masculina), sense cap argumentació substancial. L’actualitat n’és una prova fefaent sense sortir del cercle propi de creients que dominen. El plaer se l’ha reservat l’home, i la dona, com si fos una estranya a la terra roman ben relegada de fruir-ne, malgrat les seves immenses possibilitats, empeses per una biologia d’alta riquesa, -són colossals- molt majors que les de l’home.
Vull continuar, sense empegueir-me gens ni mica, de manera provocativa, com a premissa i amb intencions de conclusió, d’il·lació, tot de pròpia fornada. Hi ha la termodinàmica, les magnituds termodinàmiques -entropies-, les senzilles i a l’abast, són proves que poden fer a la cuina, mentre cuinem qualque menja amb una cassola: digueu-me perquè la cassola manté l’escalfor dels fogons en múltiples vegades més, -les podem multiplicar per deu-, de l’estri complementari, sigui un cullerot de fusta o metàl·lic, encara que el sotmetem la mateixa estada i temps de calor. Es manté sempre invariablement millor i perdurable, la calor interna a l’externa, just on estan situats amb llur morfologia, els òrgans sexuals femenins i masculins. L’experiment és senzill i escandalós, del que demano disculpes. Ara aniré per camins d’arrel científica que he trobat en les meves lectures d’aficionat. "Immaculada concepció", un cas de partenogènesi, anunciaven al zoo de Londres pel naixement d’un llangardaix què no necessita mascle per a procrear, no és pas l’únic animal en aquestes condicions. Torno amb les meves diguem-ne fantasies pseudocientífiques, -n’hi ha hagut tantes a la història, que no vindrà d’una-, (desitjant que us divertiu), he pensat més d’una vegada que segurs abans dels primats humans, només hi havia femelles que autoprocreaven, i què després a través de l’evolució, i sense oblidar el desig de complaença física, on ens situa la natura, va mudar: El clítoris va esdevenir penis, el ovaris van eixir de la seva cova i van formar els testicles: llavors es va formar l’home; tot aquest procés esdevingut en el descabdellament progressiu, cercant el punt àlgid què necessitava l’espècie per aconseguir el plaer, llarg camí de la natura cap a la delectança, alçant la procreació a la categoria de gaudi suprem, (he quedat tranquil d’escriure-ho).
El gènere humà, som mamífers de sang calenta, sense èpoques de zel, aquesta ho és, doncs, en permanència, no en estacionalitats. L’home amb les glàndules mamàries atrofiades, inútils (complementa aquesta dada l’evolució i oportuna segregació, per a la formació dels sexes, ho he escrit anteriorment). Té el mascle el punt d’escalfament en la part inferior del gland del penis, en uns mugrons inhàbils per l’alletament i poc pel plaer. Els punts de la femella de l’espècie, són la punta del clítoris, aquell petit penis terrible i meravellosament excitable, juntament amb els llavis interiors i exteriors de la vulva, amb la magnífica ejaculació d’esperma líquida que genera l'orgasme mitjançant les glàndules bartolinos, que poden ser potents rajos seminals; l’escalfor i el desig que provoquen la vida excelsa de les mamàries en las seves funcions, ben vives, amb uns mugrons ben vitals. Sumem-hi la gran capacitat d’escorre’s múltiples vegades durant el coit, emetent l’esperma per estrets canals, que els multiplica el plaer. Frueix la dona amb el frec del penis a la cavitat vaginal, la seva escorreguda per les bartolinos, també amb la impactant recepció de l’esperma masculí. La biologia femenina és molt rica, la riquesa de l’ovulació. Per un acte sexual complet, per a la penetració és on ella ha de portar el comandament, indicant al mascle quan aquesta li abelleix. Es proclama tota l’activitat fascinant dels sexes. Si els homes, ignorants majoritàriament coneguessin aquest gran detall de la penetració, les relacions de parella s’alçarien a categories superlatives. Els orgasmes dels dos gèneres serien esplèndids i ara desconeguts per la majoria. Les funcions de la dona en la procreació i la cria són fabuloses. L’home pot fruir d’un orgasme, per cada cinc, o deu o més de la dona. Hem vist que ni genètica ni culturalment, l’home no sap fornicar de manera de complaure a la parella, ni tampoc d'autocomplaença, desconeixedor de la gran delectació, fruïció, gaudi, que pot donar l’aparellar-se, donar i rebre plaer a l’uníson magnificant-t’ho de veres. Es comporta com un miserable egoista, simple i inculte en la realitat de les immenses riqueses femenines.