Miquel López i Crespí

Foto Miquel López MIQUEL LÓPEZ I CRESPÍ, escriptor

L’Antifeixisme a Mallorca. XIV Llibre

(Les lluites del segle XXI)

La novel·la històrica catalana: el Tall Editorial publica París 1793 (I)

La recent publicació de París 1793 per l’Editorial El Tall m’ha fet reflexionar en diverses qüestions, tant en referència a la novel·la acabada d’editar com pel que fa al sentit d’escriure novel·les històriques, recreacions de la història catalana, en aquest començament del segle XXI. En relació a la primera qüestió, i per entrar plenament en matèria, cal dir que París 1793 és una ampliació de molts dels elements inicials que apareixen a La conspiració (Castelló, Editorial Antinea, 2007). En efecte, el protagonista d’ambdues novel·les, Miquel Sureda de Montaner, no és altra persona que un fabulós personatge sortit de la vida real, de la història illenca: el revolucionari i il·lustrat mallorquí Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757–San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825).

Per tal de situar el lector quant a la importància històrica d’aquest il·lustrat mallorquí i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plena d’esdeveniments i absolutament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons i la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Diu la GEM: "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación (1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. [...]".

Pens que entre La conspiració i París 1793, l’obra que acaba de publicar El Tall Editorial, hi ha algunes diferències essencials. Mentre que la primera és basada principalment en els fets que envolten la famosa conspiració de Sant Blai (1795) contra la monarquia borbònica, és a dir contra Carles IV i aquella "cort dels miracles" formada de frares, monges, sacerdots, inquisidors i els successius amants de la reina Maria Lluïsa, París 1793 té més esment en les aventures dels nostres protagonistes en la França revolucionària de 1793, en els viatges a París que fan els conspiradors catalans i espanyols republicans en temps de Robespierre, Marat, Saint-Just, Babeuf, Desmoulins, Danton, Napoleó, Chaumette, Hébert, Sade... i tants d’altres personatges que tendran un paper decisiu en el desenvolupament dels fets revolucionaris a França i, per això mateix, aniran condicionant els protagonistes de París 1793.

En el fons, i m’ha passat sovint quan escrivia algunes de les altres novel·les històriques que he fet en aquests darrers vint anys --pens ara mateix en les obres L’Amagatall (Fundació Sa Nostra), Estiu de foc (Columna Edicions), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors), La conspiració (Editorial Antinea)... --, l’escriptor, mitjançant l’acte voluntarista de la creació, prova de ressuscitar les ombres del passat, els fantasmes que poblaren l’espai en aquella època. Segons Pol Sureda, investigador que publica molts dels seus estudis en el web alternatiu El Talp, la novel·la històrica seria aquella que "ambienta l’acció en un passat prou remot perquè resulti aliè al lector, i prova de reconstruir aqueixa època amb més o menys fidelitat. La coneixença de les formes de vida, els costums i la quotidianitat d’aquella societat pretèrita esdevé, doncs, un dels centres d’interès de les novel·les d’aquest gènere. A partir d’ací s’hi combinen elements d’altres gèneres; especialment, de l’aventura, l’acció, el misteri, etc".

D’aquesta definició potser em sobraria un aspecte, allà on diu que la novel·la història "ambienta l’acció en un passat prou remot" ja que em demanaria si, per a un home o una dona de començaments del segle XXI, la Revolució Francesa, les aventures de George Sand, la guerra civil espanyola o les tensions personals i creatives d’un escriptor com Miquel Costa i Llobera formen part d’un passat remot. Potser tots els convencionalismes siguin sobrers i el mateix concepte de "novel·la de gènere" s’hauria de revisar. Ens demanam si, per exemple, una novel·la considerada "històrica" no podria definida igualment d’aventures, bèl·lica, detectivesca, d’acció, d’amor o de misteri. El mateix Pol Sureda ho especifica quan, en definir la novel·la històrica, diu que en aquesta s’hi poden combinar elements d’altres gèneres.

Continuem. Aquest incís ha vengut en relació al problema que se’ns plateja en analitzar si els fets esdevenguts en temps de la Revolució Francesa són realment constitutius o no d’un "passat remot". I d’aquí venien i vénen els meus dubtes. Pens que tota la lluita d’idees, tot el que s’esdevengué en aquells temps cabdals per a la història de la humanitat són prou presents en molts sectors de la població. I no en parlem en aquells, com l’autor, que feren seves bona part d’aquelles idees en la lluita contra la dictadura franquista!

Per exemple, i si parlam ara de París 1793, la novel·la que acaba de publicar El Tall Editorial, ens adonarem com molts d’aquells principis polítics han influït decisivament en el nostre destí personal i col·lectiu. Quantes vegades no m’he demanat el que resta actualment, dins la societat actual, en el pensament de les avantguardes revolucionàries, de l’esforç d’aquella humanitat que volgué, i en part aconseguí, canviar el món? M'ho demanava mentre escrivia aquestes novel·les que comentam. M’interrogava, furgant per saber on havien marxat, per quina escletxa dels calendaris han desaparegut –si de veritat han desaparegut - aquelles esperances, els crits enardits de les multituds, el soroll dels canons i de les masses armades avançant per damunt les llambordes dels carrers de París. Què queda de la suor, dels rius de sang escampats per places i carrers, dels encesos discursos dels tribuns de la Convenció, de les propostes de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just, aquells titans que eren capaços de commoure els trons de totes les monarquies absolutes d’Europa?

Alguns em direu que de la Revolució resten, per a qui ho vulgui llegir o anar a veure, els llibres d’història, els gravats que es mengen els cucs a museus i biblioteques, els polsosos discursos dels membres de la Convenció, les banderes de la Revolució que podem contemplar, rere els vidres dels mostradors del museu Carnavalet, prop de la plaça des Vosgues a París. Sí, en efecte, no us ho negaré, evidentment. Ja sé que també resten les interpretacions dels historiadors de totes les tendències, les tesis i estudis acadèmics sobre el 1793 bastits damunt la sang i el sacrifici de la humanitat, els volums que podem consultar a les biblioteques... poca cosa més si no sabem anar més lluny.

Però el novel·lista no es conforma amb la presència evanescent dels fantasmes de la història i pugna per cercar-los en el present; vol fer-los comparèixer en aquest segle XXI ple de desencisos i contrarevolucions: la mundialització del capital i els exèrcits agressius dels imperis. L’autor ha viscut massa anys vora aquelles idees de canvi i de revolta, han format part durant dècades de la seva vida, per a conformar-se amb una lectura dels llibres d’història o una visita turística al Museu del Carnavalet.

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins que continuen també a l’obra París 1793, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat, com hem indicat una mica més amunt, un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Jérez de la Frontera, Aguilar, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

Els protagonistes de les dues novel·les que comentam, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició per afeblir la monarquia espanyola que engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV, i a proclamar la República Catalana.

En el llibre ja citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a "Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes". Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada "Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica". Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: "Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força".

Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? L’autèntic Picornell va passar a la història no solament per haver estat un dels caps de la famosa conspiració de Sant Blai, sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels drets de l´home i del ciutadà, document adjunt a l’edició de la constitució francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar en els protagonistes de La conspiració i París 1793 com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En "Lo Catala Republica", podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: "La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França aleshores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat". I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: "La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles". La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: "Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció".

Però parlant més concretament de París 1793, hauríem de dir que la novel·la ens endinsa en les fondàries d’aquests anys de formació intel·lectual dels nostres protagonistes. Crec que l’obra aclareix i dóna llum a molts d’aspectes que no es podien desenvolupar com pertocava en una novel·la de cent noranta pàgines com era La conspiració. Va ser precisament quan vaig llegir el material guardonat a Castelló, l’obra editada per l’Editorial Antinea, que em vaig fer el propòsit de continuar avançant en la història dels nostres conspiradors. Tenia molts capítols embastats, munió de pàgines que havia anat deixant de banda provisionalment. La qual cosa no vol dir que no les trobàs útils per a un desenvolupament posterior de la història en altres obres. Per això, estudiant aquells capítols amb deteniment copsava com s’apoderava del meu esperit aquella sensació tan coneguda en molts d’escriptors, una sensació que et força, vulguis o no, a continuar pel camí iniciat, aprofundint una història que sents que batega encara, potent, dins el teu cervell i, com el vent d’una tempesta, t’impulsa a continuar endavant, a deixar escrit damunt el paper tot el que consideres essencial per a la comprensió de l’època que descrius, la vida dels personatges que novel·les. És un fet que m’ha passat moltes vegades. Ho notava talment com hom sent la sang bategant dins les venes: aquells capítols prenien un sentit nou davant els meus ulls.

En la novel·la París 1793 ens trobam de ple enmig del terrabastall revolucionari que ensorrà per sempre els fonaments de l’ancien regime, amb l’inici de la fi dels privilegis feudals de l’aristocràcia francesa. Els conspiradors espanyols i catalans donen suport als jacobins, als clubs en armes de les barriades de París. Podem ser partícips dels encontres dels nostres protagonistes amb els homes que canviaran la història del món. Debats fins a altes hores de la nit, amb Robespierre, Saint-Just, Desmoulins, Babeuf, Marat, Sade, Hébert, Napoleó, Goya, Chaumette i tants i tants d’altres. Són els hereus del pensament de la Il·lustració, els homes que han fet seves totes les troballes científiques i culturals del Segle de les Llums i ara, som a 1793, els porten a la pràctica en lluita aferrissada contra la França i les monarquies absolutes de tot Europa.

Una vegada acabada la novel·la, tranquil després d’haver corregit les proves, m’adonava com les idees de la Il·lustració bateguen encara dins el nostre esperit. Sentia com no era cap "passat remot" el que havia provat de ressuscitar amb els capítols que conformen el llibre. En el fons, els revolucionaris del 93 –i els revolucionaris d’aquests dos darrers segles!-- són els hereus, no solament del Renaixement, de totes les revolucions que, des d’Espàrtac fins al 1789 han commogut el món, sinó de la revolta contra l’escolàstica vaticanista que representà en el seu moment a la filosofia de René Descartes, les fórmules polítiques de John Locke i el conjunt de les aportacions de la revolució científica, les lleis de la física d’Issac Newton. Una revolució del món del pensament que podem concretar en l’obra de F. Quesnay Maximes générales du gouvernement économique d’un royaume agrícole (1767) on s’afirma que la terra, no els déus ni els monarques absoluts, és la principal font de riquesa de la humanitat. Posteriorment El contracte social de Jean-Jacques Rousseau (1713-1778) fonamentarà el principi de la sobirania nacional, el poder dels ciutadans, sobre les obscurantistes lleis i tradicions del passat feudal que s’ha d’ensorrar. El concepte d’igualtat entre tots els homes de la nació expressat mitjançant el sufragi universal serà una de les idees essencials que impulsaran a l’acció als homes i dones que acaben amb la França dels borbons.

I és de la feina intel·lectual, de les aportacions ideològiques i científiques de tot aquest vast exèrcit d’il·lustrats que surt el 93 francès. I no solament el 93 francès! Les idees congriades, fetes realitat mitjançant l’acció política directa contra l’obscurantisme feudal i els privilegis de la noblesa, s’ampliarà com un eco inabastable, poderosíssim, i se sentirà, ferm, en tots els moviments revolucionaris que sacsegen el món d’ençà el primer discurs de Robespierre a la Convenció, el primer escrit de Marat a L’ami du peuple.

Retorn a la pàgina principal