Quim Gibert,
psicòleg
Rellogats
Pel filòsof Ulises Moulines és una obligació fonamental de qualsevol Estat multinacional crear i mantenir les condicions politicojurídiques adequades per tal que cadascuna de les nacions que el componen se senti, per dir-ho d'alguna manera, de gust a casa, en aquesta casa administrativa que, en definitiva, és qualsevol Estat: «Això pot complicar les lleis, la jurisprudència, les institucions educatives, el maneig de la política dia a dia, de l’economia, etc; però no hi ha més remei que fer-ho així si es vol implementar la justícia». En cas contrari, Moulines assenyala que és un imperatiu eticopolític que deixi que marxi de casa la nació que ho vulgui: «Si un pare de família, per raons econòmiques, psicològiques o de qualsevol mena, es veu en la incapacitat de tractar amb igualtat tots els seus fills, aleshores ha d’acceptar que, els qui ho vulguin, abandonin la llar paterna i que se’n vagin a formar la seva pròpia». En aquest sentit, no seria la primera vegada que algú em parla de joves que esperen els 18 anys per incorporar-se al mercat laboral i d’aquesta manera poder esdevenir autònoms. És a dir, deixar el niu que els ha vist créixer si aquest s’ha convertit en un malson. Si no és que abans, les institucions de govern, que tenen -fins a la majoria d’edat- potestat per retirar als pares la custòdia d’un fill, han actuat en verificar l’existència d’un maltracte en la llar familiar. I és que els infants i els adolescents tenen drets en favor del seu benestar i desenvolupament. Tant cert és, que, ara farà dos anys llargs a Montcada i Reixac, l’administració no va intervenir pensant erròniament que la situació no era greu. La polseguera que es va aixecar va mobilitzar mariasantíssima (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el Consell del Poder Judicial, el Síndic de Greuges, Mossos d'Esquadra, l'Hospital de la Vall d'Hebron, veïns de Montcada...). Es tractava de protegir i tutelar una menor d’alt risc social.
Allò que encertadament pot desencadenar una tamborinada per motius de desemparament infantil i juvenil, no desvetlla gaire rebombori quan es tracta d’identitats nacionals, com més ara la catalana, amb dificultats per viure en la seva llengua. I, per postres, la majoria de mitjans de comunicació i l’aparell polític espanyols, que tenen el castellà com a única llengua d'Estat, genera tanta pressió que la Generalitat de Catalunya actua condicionada. Tant és així, que el sociolingüista Jordi Sedó denuncia que la Llei de Política Lingüistica «es pot incomplir sense que passi res» (dins el llibre La llengua catalana, senya d'identitat nacional). La no-aplicació d'una llei vigent, segons Sedó, s’explica perquè «estem tan acostumats a cedir en els nostres drets nacionals (que) això no els produirà tan desgast com la mínima queixa que pogués fer un comerciant per haver estat obligat a retolar en català».
No poder estar de gust a casa, equival a rebre un tracte de foraster. Ho va explicitar Manuel de Pedrolo com un fet que no forçosament s’ha d’eternitzar. L’autor del Mecanoscrit del segon origen va deixar escrit que encara que siguin moltíssims els catalans que moren forasters a casa seva des de fa generacions, això no és raó perquè hi visquin i hi morin els nostres fills i els nostres néts, «ens incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació. Exactament com viuen i moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles».
Demanar els drets que tenen els pobles lliures és del tot assenyat. Per contra, viure rellogats és humiliant. I és que "Qui té el cul (re)llogat no seu quan vol».
Quim Gibert, coautor d'Elogi de la transgressió.
