Biografia d'Aristòtil

Vida
Concepció del saber
L’hilemorfisme. Teoria de la substància
El canvi
Origen del moviment
Concepció de la persona
Ètica i política

Vida

Aristòtil va néixer a Estagira l’any 384 aC i va morir a Calcis el 322 aC. Va estudiar a Atenes i va ser membre de l’Acadèmia de Plató uns vint anys. Mort Plató, va viatjar a Assos i Mitilene. Es va dedicar als estudis de la zoologia i de la natura. Va ser preceptor d’Alexandre el Gran, que el va protegir i amb el qual manva tenir una relació d’amistat. A Atenes va fundar el Liceu, escola coneguda amb el nom de "peripatètica".

Les seves obres s’han agrupat en tres períodes:

1. Època de les relacions amb Plató (Eudem, Física i Protrèptic).

2. Activitat a Assos i Mitilene (Ética a Eudem i primitiva Política).

3. Activitat al Liceu (Lògica o Òrganon, Metafísica, Ètica a Nicòmac, Retòrica i Poètica).

Concepció del saber

Classifica els sabers segons les dimensions de la persona: teòrics (àmbit del coneixement), pràctics (àmbit de la conducta) i poiètics (capacitat creadora i productiva de l’individu). Són ciències teòriques la metafísica, la física i les matemàtiques: pràctiques: l’ètica i la política; i poètiques: la retòrica i la poètica.

La ciència més important és la metafísica, perquè és la més general i conté les altres. La defineix com a "ciència de l’ésser en tant que ésser" perquè s’ocupa de l’ésser, que és el concepte més general, ja que de tot es pot dir que és. L’ésser és un concepte transcendental a partir del qual s’obtenen les deu categories o gèneres suprems de l’ésser que permeten classificar tot allò que existeix; aquestes categories donen lloc als corresponents gèneres i espècies. També defineix la metafísica com a "ciència dels primers principis i primeres causes" perquè conté els primers principis lògics que serveixen de fonament al coneixement i a les altres ciències: el principi de no contradicció, el d’identitat i el del tercer exclòs.

Hilemorfisme. Teoria de la substància

El terme substància designa, en l’àmbit lògic, una de les deu categories de l’ésser. La més important, perquè és l’única que fa de subjecte; les altres actuen de predicats.

En l’àmbit real (ontològic), la substància primera és l’ésser concret i singular de la realitat constituït per matèria (hyle) i forma (morfé). La matèria és el substrat bàsic, el material que la constitueix i els accidents que la individualitzen; la forma és l’essència que fa que la substància sigui el que és, l’element que informa la matèria i hi fa néixer accidents i la caracteritza. Actua com a principi d’intel·ligibilitat, gràcies al qual coneixem la substància. Aristòtil l’anomena substància segona. Matèria i forma són dos principis constitutius de la substància que no es poden donar per separat.

El canvi

Aristòtil distingeix quatre tipus de canvi: quantitatiu (augment i minva), qualitatiu (variació o alteració de qualitats), local (canvi de lloc o transició) i substancial. El canvi substancial és el que experimenta una substància des que es genera fins que es corromp. El defineix com "el pas de la potència a l’acte" o "l’actualització de la potència", i indica que es fan realitat les diverses possibilitats de ser que té la substància. La potència són les possibilitats de ser que conté i l’acte, la realització de cadascuna. D’aquí que una substància sigui acte i que, alhora, contingui en potència una altra manera de ser. Els tres elements que intervenen en el procés són la matèria (potència), la forma (acte) i la privació, que és el que la substància no té, el que li falta i explica que necessiti adquirir una nova configuració.

Els principis o causes del moviment són quatre: causa material (la matèria), causa formal (forma o essència), causa eficient (el principi del canvi o impuls intern que la fa canviar) i causa final (el fi, la màxima realització possible). Les dues primeres són internes i les dues segones, externes.

Origen del moviment

Admet que si tot és mogut per un element anterior hi haurà una causa primera del moviment i aquesta és el primer motor immòbil, que mou sense ser mogut per res d’anterior, és acte pur, sense potència, perquè és immòbil, perfecte i no canvia. És immaterial i diví, actua com a causa final perquè mou atraient totes les coses vers la perfecció. (Concepció teleològica de l’univers: tot tendeix a un fi, la màxima realització possible o la perfecció.) A la cosmologia el primer motor és la intel·ligència de la primera esfera, que inicia el moviment i el confereix a l’esfera següent.

Concepció de la persona

Coincidint amb Plató, admet el dualisme en l’ésser humà, ésser constituït per cos (matèria) i ànima (forma). L’ànima és el principi de vida i de moviment del cos i ambdós mantenen una unió substancial, ja que no es poden donar per separat. La forma és la que informa la matèria. Distingeix tres tipus d’ànima, que determinen les diverses espècies existents: vegetativa (acompleix les funcions de nutrició i reproducció), sensitiva (regula el sistema nerviós: percepció sensible, imaginació i memòria) i racional (exclusiva de l’ésser humà). Aquesta darrera és immortal.

Ètica i política

L’ètica té un sentit teleològic ja que la conducta moral és la tendència a un fi, que és un mitjà per a un altre fi, de manera que la cadena de fins culmina en un fi últim: la felicitat. Per aconseguir-la s’ha d’actuar d’acord amb la virtut, que és el punt mitjà entre dos extrems, el defecte i l’excés. Hi ha dos tipus de virtuts: dianoètiques o intel·lectuals (ciència i saviesa de la raó teòrica i tècnica i prudència de la raó pràctica) i ètiques o morals (la més important és la justícia).

L’origen de la societat és biològic, l’ésser humà s’agrupa formant famílies, aquestes formen "barris" i, aquests, la polis o ciutat, que és autàrquica i vetlla pels interessos morals (el bé comú). Dins la societat cada individu ocupa el lloc que li correspon segons la seva capacitat natural i els guerrers més preparats seran governants. Proposa com a forma de govern la politeia, on governen els més preparats de la classe mitjana (equilibri entre dos extrems).