Avempace (Avempace)

Esquema de la filosofia medieval
Esquema de la filosofia islàmica
Escolasticisme

Abu Bakr Muhammad ibn Bagga (Saragossa, 1085/90 - Fes, 1139), conegut pel nom llatinitzat d'Avempace va néixer a Saragossa, a finals del segle XI. El seu avi i el seu pare van ser una humils argenters, aliens a la vida intel·lectual. La seva etapa de formació ens és desconeguda, però a la taifa saragossana va destacar com a músic, metge, matemàtic, astrònom, lògic i filòsof. Amb la conquesta cristiana de Saragossa va haver d'exiliar-se'n.

Avempace, que va aixecar entre els seus contemporanis grans passions i també grans odis, revisa la filosofia d'Aristòtil, Avicenna i molt particularment la d'al-Farabi, i les incorpora al pensament andalusí de l'època. Però l'Aristòtil d'Avempace és el de les versions sirianoalexandrines, és a dir, força neoplatonitzat. Avempace presenta un talant místic i ascètic que servirà més endavant a Tomàs d'Aquino per a citar-lo en temes com el de la visió de Déu en l'altra vida i el dels místics. Avempace és a més el filòsof que marca definitivament la línia que ha de seguir el pensament àrab andalusí i el primer filòsof que exerceix un influx directe sobre Ibn Tufayl, Averrois, Maimònides, Albert Magne, Alexandre de Hales, Roger Bacon, Ramon Llull i altres.

El pensament d'Avempace es configura al voltant de la idea que la finalitat de l'home és la unió amb Déu, és la doble dimensió cognoscitivointel·lectual i mística. Per això, els mitjans amb què hom compta serien el perfeccionament de les nostres facultats, la formació intel·lectual i les virtuts morals. Avempace estableix així quatre estadis de coneixement, desencadenats per tres tipus progressius d'enteniment: material, adquirit i agent. L'Enteniment Agent és alhora el Primer Motor de l'Univers i el grau màxim d'intel·lecció, amb les seves característiques d'universalitat, necessitat, simplicitat, eternitat del coneixement científic i místic. Així, el procés d'abstracció de les formes espirituals i dels tres enteniments que es podrien trobar en Aristòtil culmina amb la contemplació de les idees pures, en el sentit més plenament neoplatònic.

En estadi final es trobaria el savi ideal imaginat per Avempace. Però la figura d'aquest savi ensopega amb el fet que la sociabilitat humana, bona d'antuvi, es troba sempre enterbolida per les circumstàncies històriques i polítiques concretes en què ha de viure, i que li impedeixen ésser social precisament en allò que més li pertoca: la seva pròpia perfecció i la seva unió intel·lectual amb l'Intel·lecte Agent. Per això, Avempace construeix una filosofia del solitari que s'avança uns quants segles a Kierkegaard. Per tal d'integrar de nou el solitari amb la societat, Avempace proposa un règim de soledat relativa, per la qual el filòsof viu dins de la societat política, en el seu si, però sense tacar-se amb les seves imperfeccions.

http://www.cosmovisions.com/Avempace.htm