David Hume

L'empirisme
Thomas Hobbes
John Locke
George Berkeley

El Tractat sobre la naturalesa humana (1739) o Tractatus és l'obra fonamental de Hume. Consta de tres parts: "De l'enteniment", "Sobre les passions" i "Sobre la moral".

Hume estava enlluernat per l'èxit d'Isaac Newton. El seu mètode hipotètic, experimental i deductiu havia demostrat la validesa en el camp de l'anomenada Filosofia Natural (ciències naturals). Llavors Hume va escriure el seu Tractatus amb la pretensió d'aplicar el mètode newtonià als afers morals. El subtítol de l'obra diu així: Assaig d'introducció del mètode experimental de raonament en les qüestions morals.

Hume pren la idea que atribuïm sempre iguals causes a idèntics efectes (llei d'associació d'idees per relació causa–efecte) dels Principia, en els quals Newton explica les lleis que són necessàries per a la investigació de la Natura, i la trasllada sense més ni més a les qüestions morals. De fet, en la segona regla dels Principia es llegeix: "Quan sigui possible, s'han d'adscriure les mateixes causes a idèntics efectes. Per exemple, a la respiració humana i animal, a la caiguda dels cossos a Europa i a Amèrica, a la llum a la Terra i als planetes".

Tal com fa Newton es nega a "fingir hipòtesis", és a dir, a treballar partint d'hipòtesis hiperbòliques –punts de partida exagerats o metafísics, a l'estil cartesià, com la famosa i absurda quarta causa del dubte metòdic–, sortint de l'experiència sensible. També com Newton, recorre als experiments per poder induir lleis generals a partir d'aquests.

Hume concep la ment humana com una estructura regida per unes lleis semblants a les que, segons Newton, segueix l'Univers.

NEWTON		HUME
corpuscles (àtoms)		"impressions"
s'atrauen i es repel·leixen per gravitació		associació d'idees per semblança d'idees per contigüitat d'idees per la llei de causa–efecte

Una de les propostes més ambicioses que David Hume va concebre en el Tractatus és la unificació de totes les ciències –el mateix projecte de Descartes–, mitjançant una "ciència de la naturalesa humana", que seria la base de totes les altres ciències. La comesa d'aquesta nova ciència d'arrel empirista consistiria a "examinar l'extensió i les forces de l'enteniment humà i explicar la naturalesa de les idees que fem servir i de les operacions que fem quan argumentem".

 

Investigació sobre l'enteniment humà (1748)

En aquesta obra Hume abandona la idea principal del Tractatus, però no pas el seu empirisme i actitud escèptica. En la Investigació Hume ja no tracta de construir tota una antropologia i una moral, i tampoc no pretén aplicar el mètode de Newton, sinó que es limita a apuntar una teoria del coneixement, inspirada en part en idees dels filòsofs empiristes britànics i en part en certes nocions de Leibniz. Ara vol fixar els límits del coneixement.

El mètode que fa servir ara es basa en la distinció –inspirada en Leibniz– entre qüestions de fet i relacions d'idees, coneguda com "la forquilla de Hume".

Segons Leibniz, "hi ha dues classes de veritats: les de la raó i les de fet". Les veritats de raó són necessàries i el seu oposat és impossible, són innates i s'enuncien mitjançant proposicions tautològiques, són els continguts de la matemàtica i de la lògica. Les veritats de fet són contingents i el seu oposat és possible, es basen en el principi de raó suficient, són les proposicions existencials com "penso, per tant existeixo".

Segons Hume, "tots els objectes de la raó i investigació humana es poden dividir en dos grups: relacions d'idees i qüestions de fet". A les relacions d'idees corresponen raonaments demostratius, com a la matemàtica: la Matemàtica s'ocupa de les relacions d'idees i solament ella ofereix certesa. A les qüestions de fet solament corresponen raonaments probables: la Física s'ocupa de fets, que redueix i formula com a lleis probables –no necessàries– prou per manipular la veritat.

La Metafísica és impossible, perquè pretén abordar qüestions profundes, com les nocions de substància i causa; però a les nostres idees de causalitat i substància no els correspon cap impressió.

Teoria del coneixement de Hume

Els elements del coneixement són impressions (coneixement sensitiu) o són idees (còpies o representacions de les impressions). Qualsevol idea prové d’una impressió. Només hi ha idees si hi ha impressions que els corresponguin. El límit del nostre coneixement són les impressions; per tal de saber si una cosa és certa, cal comprovar si prové d’alguna impressió.

La nostra certesa quant als fets observats no recolza en un coneixement de la natura o l’essència dels fets mateixos, sinó en una creença, i en un costum (mecanisme psicològic pel qual relacionem necessàriament dues impressions). La certesa que tenim es basa en el costum d’haver observat en el passat allò que va passar primer i després.

Connexió o associació d’idees: hi ha lleis que regeixen la ment (lleis de semblança, llei de contigüitat de temps i lloc, i llei de causa–efecte) i que originen l’associació d’idees.

Segons Hume, tots els objectes de la raó i investigació humana es poden dividir en:

Relacions d’idees (com ara, "el tot és més gran que la part"): la relació entre idees és independent dels fets.

Qüestions de fet (com ara, "el sol surt al matí"): es basa directament en les impressions.

Crítica del concepte de causalitat

El nostre coneixement de fets resta limitat a causa d’impressions actuals o records actuals d'impressions passades.

En la nostra existència comptem amb què en el futur es produiran certs fets: col·loquem un recipient d’aigua sobre el foc, comptant amb què s’escalfarà. La nostra certesa d’allò que s’esdevindrà en el futur es basa en la causalitat (connexió necessària entre dos fenòmens: causa i efecte).

Ara bé, no tenim impressió que correspongui a la idea de connexió necessària entre dos fenòmens; mai no hem observat ni podrem observar la connexió necessària entre dos fenòmens de la realitat. L’única cosa que es pot observar és la successió de dos fenòmens. La connexió necessària entre dos fenòmens de la realitat és una suposició no experimentable i, per tant, no comprovable. No es pot comprovar un vincle real entre la causa i l’efecte.

La certesa que tenim es basa en el costum d’haver observat en el passat allò que va esdevenir-se primer i després. Per tant, la noció metafísica de causalitat és totalment insostenible: és una il·lusió: és un concepte que no té cap fonament.

Crítica del concepte de substància

Segons Hume, podem passar d’una impressió a una altra, però no d’una impressió a una cosa de la qual mai no hem tingut impressió. Podem assegurar que hi hagi alguna realitat fora de la ment que sigui la causa de les nostres impressions? No, contesta Hume, perquè aniríem d’una impressió a una pretesa realitat de la qual no tenim impressió. La creença en l’existència d’una realitat distinta de les nostres impressions és injustificable. En conseqüència, també el concepte de substància és metafísic i insostenible, com també ho és el concepte de causa.

La nostra idea de substància sols és una col·lecció de qualitats particulars i d’idees simples, unides per la imaginació, i amb un nom per a designar-la.

John Locke admetia l’existència de substàncies materials i substàncies pensants, George Berkeley solament admetia l’existència del jo i de Déu, Hume no admet substàncies.

Per criticar la pretensió filosòfica d’aconseguir la demostració de l’existència de Déu, Hume utilitza una argument semblant al que fa servir per criticar el concepte de jo: Déu no és objecte de cap impressió. Els filòsofs anteriors havien fet servir la idea de causa per arribar a demostrar l’existència de Déu. Ja que s’ha criticat la idea de relació de causalitat, no podem assegurar l’existència de cap causa.

La conseqüència lògica és una religió natural, que és solament una mena de filosofia de caire empirista sobre allò diví, la qual és incapaç de remuntar-se per damunt de les fronteres de l’experiència sensorial.

Per això, la moralitat també depèn dels sentiments i dels afectes. El be i el mal tenen la relativitat d’allò que és útil i d’allò que és merament convenient. D’aquesta manera es posen les bases de l’utilitarisme.

Crítica del concepte de "jo"

Segons Hume, l’experiència s’encarrega de demostrar que el concepte de jo que tenen els filòsofs no té cap fonament empíric. Mai no puc percebre’m a mi mateix sense les interferències de les sensacions de fred, calor, llum, foscor, amor o odi, que experimento, i que tendeixo a confondre amb el meu jo. No puc percebre ni la meva existència ni la meva identitat.

La idea del jo no és cap impressió, sinó aquella cosa a la qual se suposa que les nostres idees impressions es refereixen. Si alguna impressió originés la idea del jo, aquesta impressió hauria de romandre invariable a través del curs total de la nostra vida. No obstant això, no hi ha impressions constants i invariables.

Allò que anomenem "jo" no és res més que un seguit de diferents percepcions –alguna cosa sense substància–, un simple repertori d’impressions, que se succeeixen ràpidament i que canvien contínuament.

La idea del jo substancial, associada a la idea d’identitat personal –permanència substancial del jo–, manca de fonament, perquè d’aquesta idea no tenim ni coneixement sensorial ni intuïció intel·lectual. Llavors, el concepte clau de la metafísica cartesiana és una il·lusió.

 

Característiques generals dels empiristes anglesos

Els continguts mentals són adquirits. Consideren que el coneixement és com un receptacle –inicialment buit– que es va omplint amb les dades del món exterior, que els sentits trameten mitjançant la percepció.

L’experiència sensible és l’única font de coneixement. Aquestes dades o experiències sensibles constitueixen tot el que és objecte de coneixement i són anomenades idees per Locke i Berkeley, i sensacions per Hume, i la seva característica fonamental és que són elementals (colors, sons, formes…).

El coneixement no transcendeix els límits de l’experiència: l’evidència sensible és l’únic criteri de veritat. Per tal que el coneixement no quedi limitat a un grup de dades sonores, cromàtiques…, inconnexes, cal que aquestes sensacions o idees tinguin la possibilitat d’acumular-se i combinar-se les unes amb les altres. Sense aquestes possibilitats no es podrien fer operacions com pensar o recordar i, paral·lelament, no hi podria haver nocions d’idees complexes –objectes compostos de diverses sensacions o idees elementals– que, lògicament, han d’ésser confirmades per l’experiència.

Els conceptes universals no tenen valor objectiu. Per als empiristes, l’abstracció serveix per a formar les idees complexes o conceptes universals, encara que no els accepten com a coses pròpiament reals, per la qual cosa no tenen valor objectiu.

 

L'origen de les idees

Tot el coneixement es redueix a percepcions: percepció és tot allò que conté l’esperit.

Les percepcions es divideixen en impressions i idees: les impressions són les sensacions –imatges d’objectes externs–, les passions i les emocions; les idees són imatges difuminades de les impressions: reflexions sobre les impressions.

La diferència entre elles consisteix en el fet que les impressions entren amb més força i vivesa que les idees, ja que aquestes són imatges dèbils de les impressions.

Les percepcions poden ser simples o complexes. Per tant, hi ha impressions simples i complexes, i idees simples i complexes. Les percepcions simples, tant si són impressions com idees, són les que no admeten distinció ni separació (per exemple, un color). Les percepcions compostes, tant les impressions com les idees, són aquelles que permeten distingir-ne parts (per exemple, un quadre).

L’origen empíric de les idees: totes les idees simples es deriven d’impressions simples, que les corresponen i les representen exactament. Hume pot fer aquesta afirmació gràcies a la distinció entre impressions i idees, simples i complexes; però, evidentment, aquesta afirmació no es pot generalitzar a les idees i impressions complexes, perquè no es pot dir que les primeres corresponguin i representin exactament les segones.

L’origen de les impressions. Les impressions es poden dividir entre les de sensació i les de reflexió. Les impressions de sensació apareixen en l’ànima per causes desconegudes. Les impressions de reflexió es deriven de les nostres idees (les idees poden generar noves impressions).

 

L’origen de les idees (2)

Els elements bàsics del coneixement (percepcions o continguts mentals) es classifiquen en impressions i en idees.

En la primera part del Tractat Hume diu que a l’enteniment hi ha dos elements de coneixement a partir dels quals podem conèixer.

Impressions: Una impressió és allò que jo obtinc en el moment que tinc una experiència sensible. Una impressió és clara i nítida. L’origen és l’experiència sensible en el present.

Idees: Una idea és una còpia afeblida d’una impressió. De vegades Hume diu que és un petjada que la impressió ha deixat en la nostra ment. La idea és menys viva que la impressió: és una impressió atenuada.

em fa mal el queixal -> impressió

recordo que em va fer mal el queixal -> idea

Les experiències sensibles poden ser internes (angoixa, malestar), que passen a la meva ment, o externes, quan conec els objectes que es troben fora de mi.

Puc tenir dues classes d’impressions. Les impressions que provenen d’una experiència interna s’anomenen reflexió. La impressió que prové d’una experiència externa s’anomena sensació (impressió del món extern).

Hume fa la distinció que havia fet Locke. Hume diu que a la ment hi ha impressions i idees. Locke diu que a la ment només hi ha idees.

Idea simple: aquella que prové d’una única impressió.

Idea complexa: aquella que prové de més d’una impressió. No totes les idees complexes són vàlides des del punt de vista del coneixement. N’hi ha de legítimes (ben fonamentades), en les quals cada idea simple té la corresponent impressió que la forma. les il·legítimes són idees simples que no tenen experiència sensible. S’ha format per una construcció psicològica.

L’home no crea cap idea, perquè la idea és un reflex de la impressió. No hi ha idees innates. Tot tipus d’idea prové de l’experiència. L’home no construeix les idees. Les idees constitueixen un coneixement de rang inferior al de les impressions.

Entre les idees complexes en trobem unes de les quals no podem demostrar el seu valor objectiu. És a dir, les posseïm sense que hagin derivat d’un conjunt d’impressions. Quan això passa diem que s’ha produït una construcció psicològica.

Les idees complexes que produeix la ment són anomenades "ficcions" per Hume. Malgrat que aquestes idees no siguin vàlides des del punt de vista del coneixement objectiu, la nostra ment té tendència a construir-les. Aquesta tendència a construir-les depèn de la creença i de l’hàbit.

Les idees complexes en general es construeixen d’acord a uns principis universals (vàlids per a tothom). Segons Hume, les idees no es troben aïllades en la nostra ment sinó que es troben associades.

Hi ha tres lleis gràcies a les quals agrupem idees simples per fer-ne de complexes: la llei de la semblança, la llei de la contigüitat en l’espai i en el temps i la llei de la relació causa–efecte.

Les idees posseeixen en elles una certa "qualitat associativa" de manera que la presència de l’una condueix a la presència de l’altra.

Llei de la semblança --> La idea que tenim d’una persona quan mirem el seu retrat ens aboca la idea que tenim de la persona.

Llei de la contigüitat en l’espai en el temps --> Quan pensem en un edifici concret, la idea que en tenim aboca les idees dels edificis que l’envolten. Quan pensem en el dijous, el situem temporalment entre les idees de dimecres i divendres.

Llei de la relació causa–efecte --> La idea d’una ferida ens aboca la idea del dolor que es desprèn de la ferida.

Hume considera que aquestes lleis d’associació de les idees són universals. La força de l’associació de les idees depèn i és proporcional a la distància o proximitat que hi ha entre les idees associades.

L'associació d'idees

La imaginació i la memòria són les facultats que ens permeten transformar les impressions en idees, en fer-les reaparèixer de nou a la ment. La memòria conserva l’estructura i l’ordre de les impressions originals. La imaginació pot alterar-ne l’ordre, i per això l’associació d’idees depèn d’aquesta facultat:

Existència d’una regularitat associativa. Tot i que la imaginació pot ajuntar i separar les idees simples com vulgui, aquestes operacions no es fan totalment a l’atzar, sinó que hi ha algun principi universal que fa possible una certa regularitat associativa de les idees (una idea tendeix a portar de forma natural a una altra idea). Hume descriu aquest principi com "una força suau" que actua sobre la imaginació en la formació d’idees complexes.

Les lleis de l’associació. Segons Hume, les qualitats associatives són tres: semblança, contigüitat en el temps o en l’espai, i causa i efecte.

Predomini de la relació causal. La relació causa i efecte és, segons Hume, la que produeix una connexió més forta en la imaginació; també és la més emprada i, per tant, la que més determina la nostra forma de pensar.

Tipus de coneixement vàlid

Hume distingeix entre el coneixement de fets (experiència) (per exemple, "la taula és quadrada") i el coneixement de relacions d’idees, raonament (per exemple, "la suma de dos i dos és igual a quatre").

Les proposicions sobre fets són contingents. No hi ha cap necessitat que els fets siguin com són ni que es relacionin d’aquesta manera o de l’altra. Ens informen d’alguna cosa i la seva veritat es fonamenta en l’experiència.

Les proposicions sobre relacions d’idees són necessàries. La seva veritat deriva que el seu contrari consisteix una contradicció, però no ens informen de res real.

Crítica dels raonaments metafísics i teològics. No hi ha cap altre tipus de proposició possible, per la qual cosa els raonaments de la metafísica i la teologia són "falses proposicions", en el sentit que semblen proposicions veritables sense ser-ho realment, perquè no són ni raonaments demostratius (com els de la lògica o els de la matemàtica) ni raonaments probables (com els de l’experiència).

Crítica al concepte de causa. L’experiència ens ensenya que a un cert fet li succeeix regularment un altre fet, però l’experiència no ens pot mostrar que hi hagi necessitat en la connexió causal; és a dir, l’efecte no és necessàriament contingut en la causa perquè les connexions causals només són inferències probables fonamentades en l’associació d’idees tal i com s’han produït en el passat.

Crítica al concepte de substància. La idea de substància no prové de cap impressió: és "una col·lecció d’idees simples unides per la imaginació". Altrament dit, no hi ha cap realitat que s’anomeni substància. Substància és només un nom que es refereix a un conjunt de qualitats d’una cosa.

Sobre l’existència de Déu. Déu no és objecte de cap impressió, per tant la seva existència no es pot demostrar racionalment, com tampoc no es pot demostrar la seva no existència.

 

Tipus de coneixement vàlid (2)

Relacions d’idees (Leibniz: "veritats de raó"). S’obtenen amb independència de l’experiència sensible.

Per exemple: "el tot és major que les parts" o "un solter és un no–casat"

Per descobrir la veritat d’aquestes afirmacions no cal que recorri a l’experiència sensible. La informació obtinguda amb les relacions d’idees és indubtable, certa, necessària i universal. Els judicis on s’emeten els coneixements de relacions d’idees són evidents, ja que analitzant la informació del subjecte derivem la informació del predicat. Amb les relacions d’idees obtenim els coneixements de la matemàtica, lògica, àlgebra. És el tipus de coneixement que s’obté amb la pura operació del pensament sense dependència del que existeix en el món.

Qüestions de fet (Leibniz: "veritats de fet"). S’obtenen prenent com a referent l’experiència sensible, és a dir, a partir de les impressions.

Per exemple: "el sol surt al matí" o "el sistema solar té nou planetes"

La veritat dels coneixements obtinguts amb les qüestions de fet ha d’ésser comprovada experimentalment. El coneixement de qüestions de fet es troba en les ciències empíriques: física, biologia, química.

El coneixement de qüestions de fet es basa en el principi de causalitat, la relació de fenòmens segons l’esquema causa–efecte.

 

Crítica al principi de causalitat

Segons Hume, les ciències empíriques es basen en un principi que no és evident sinó dubtós. El fet que relacionem causa i efecte és una construcció psicològica.

Segons els científics, la relació entre la causa i l’efecte és necessària, és a dir que sense una causa no es dóna l’efecte. Hume defensa que la relació que fem dels fenòmens segons la relació de causa i efecte és una construcció psicològica. Els fenòmens no tenen relació entre ells. Nosaltres connectem la causa amb l’efecte per hàbit.

La ciència empírica es basa en una relació causa–efecte que no és necessària.

El coneixement només és vàlid quan prové d’una impressió actual o quan és el record d’una impressió passada (idea). Per tant, és impossible de tenir un coneixement vàlid del que s’esdevindrà en el futur, perquè no tinc impressions del futur.

La ciència amb la relació causa–efecte intenta predir els fenòmens.

CAUSA (Fenomen A) --> EFECTE (Fenomen B)

La humitat puja pluja

Hi ha temperatures altes

Hume critica el lligam entre el fenomen A i el fenomen B des del punt de vista de validesa del coneixement. Diu que la connexió entre A i B no és necessària, només és psicològica.

 

Crítica del principi de causalitat

Abans d’haver experimentat és impossible atribuir causes o efectes a les coses. Si relaciono els conceptes segons l’esquema causa–efecte és perquè abans he tingut una experiència. A priori de l’experiència no podem conèixer ni les causes ni els efectes.

Si deixem analitzar un objecte al millor raonador, no podrà deduir mai que sigui causa o efecte de res. Si no és a posteriori de l’experiència no hi podrà trobar cap relació. Allò que anomenem causa i efecte tenen naturalesa diferent. Només després de l’experiència podem raonar que aquests fenòmens estan conjuntats.

L’efecte i la causa són diferents. Sense experiència no podem tenir coneixement.

Hume demostra que la connexió entre causa i efecte no és necessària. Amb l’examen aïllat d’un fenomen no descobreixo mai amb quin altre està vinculat. Per relacionar els fenòmens em baso en l’experiència.

Els científics afirmen que la connexió entre causa i efecte és necessària, amb la qual cosa es basen per fer prediccions sobre el futur. Els científics basen els raonaments a posteriori de l’experiència. Es basen en l’experiència del passat o del present.

Un coneixement només és vàlid si en tenim una impressió.

Si examinés a priori la causa, si la relació entre causa i efecte fos necessària, sabria vincular-la amb l’efecte.

 

Com es construeix el concepte de causalitat

La base de la nostra creença en el principi de causalitat és formada per quatre factors:

Contigüitat en l’espai. Relaciono dos fenòmens que són propers en l’espai. Sé que el fenomen que jo anomeno causa es troba en una distància no gaire gran del fenomen que anomeno efecte.

Contigüitat en el temps. Primer observo el fenomen A i al cap de poc temps s’esdevé el fenomen B. La causa (A) precedeix l’efecte (B).

Constància. Sempre que he vist el fenomen A resulta que poc després he vist el fenomen B.

Costum o hàbit. M’he acostumat a observar la contigüitat en l’espai i en el temps entre aquests fenòmens de manera constant

Tinc una impressió del fenomen A i també en tinc una del fenomen B. Però per saber que el fenomen A i el fenomen B estan connectats em fa falta tenir una impressió d’aquesta connexió.

Si la connexió entre A i B fos necessària, tal com pretenen els científics, quan una persona observés per primera vegada un dels fenòmens per separat i en volgués descobrir les qualitats sensibles, aquesta persona observant solament aquest fenomen mai no descobriria que aquest fenomen fos causa o efecte de cap altre. A la naturalesa dels objectes sensibles no s’hi descobreix cap relació amb d’altres. Un objecte sol no el podem relacionar ni amb causes ni amb efectes.

Els fets de la natura no estan connectats, sinó que estan conjuntats. Els fets a la natura són esparsos. Som nosaltres qui els vinculem psicològicament.

 

Crítica del concepte de substància

Si la idea de substància fos legítima hauria de provenir d’una impressió de sensació o bé de reflexió. Com que no hi prové, tan solament és una suposició.

La idea de substància és tan sols una col·lecció d’idees simples unides per la imaginació, i a la qual donem un nom.

La idea de substància no deriva de cap impressió de sensació o de reflexió. Sorgeix d’una col·lecció d’idees simples unida per l’acció de la imaginació, la qual ens fa creure que és alguna cosa permanent.

Substància és un nom que designa la unitat d’una sèrie de propietats comunes a diferents objectes. La substància és una suposició, és una idea composta creada per la ment sense que hi hagi hagut experiència. S’ha format a partir d’un conjunt d’impressions de reflexió i de sensació.

 

Crítica del concepte de jo (substància pensant, res cogitans)

Hume defineix el Jo com un feix d’impressions de reflexió que la impressió uneix en una unitat.

Si tinc impressió dels meus estats de consciència és perquè els percebo com una col·lecció successiva d’impressions de reflexió.

Els metafísics van confondre el Jo amb aquest conjunt d’impressions.

Jo estic content

Content --> és una impressió de reflexió

Jo, substància pensant, ànima, consciència, res cogitans --> no hi ha impressió

 

Crítica del concepte de déu (substància divina, res divina)

No es pot tenir cap impressió de Déu.

L’enteniment suposa l’existència de la substància infinita a partir de l’agrupació de les impressions de sensació i de reflexió.

Hume no accepta la idea de Déu basada en el principi de causalitat, i amb això s’enfronta als racionalistes. L’argument ontològic d'Anselm de Canterbury es basava en aquest principi.

 

Crítica del concepte de món (substància extensa, res extensa)

Entre les idees complexes hi ha la idea de substància material que és entesa com un substrat d’una multiplicitat de qualitats.

La idea de substància material es forma a partir d’un conjunt d’impressions de sensació amb les quals aprehenem les qualitats com els color, els sons, les olors, etc.

Tenim impressió de les qualitats, però no pas del substrat (base) d’aquestes qualitats.

Si existeix la substància material no es pot demostrat perquè no en tenim impressió sensible.

Fenomenisme i escepticisme

La filosofia de Hume és fenomenista. El fenomenisme consisteix a afirmar que l’única cosa que podem conèixer de la realitat és allò que se’ns apareix. El fenomenisme redueix la realitat als fenòmens en negar l’existència de quelcom transfenomènic o en afirmar la impossibilitat de demostrar-la.

Hume diu que no puc afirmar si Déu existeix o no, només puc dir que no se m’apareix, que no el puc captar.

Segons Hume el nostre coneixement és fenomènic, només podem afirmar de la realitat allò sobre què he tingut experiència sensible.

L’escepticisme de Hume es plasma en el fet que mostra els límits de l’enteniment humà i, per tant, dubta sobre les possibilitats que l’home té de conèixer la realitat tal com és.

Hume diu que no es poden descobrir les connexions que hi ha entre les percepcions associades, perquè no tenim impressió d’aquesta connexió. De l’única cosa que tenim impressió és de la contigüitat o successió que hi ha entre les percepcions que associem.

 

Ètica de Hume: l’emotivisme moral

Sòcrates i Plató van defensar l’intel·lectualisme moral, segons el qual amb el coneixement serem capaços de fer el bé. Hume va defensar l’emotivisme moral. Segons l’emotivisme moral, el que jo jutgi com a bo o dolent dependrà dels meus sentiments.

La moral jutja el fer dels homes. Per tant cal analitzar la natura humana. A la societat, els actes que provoquen atracció són considerats bons, i els que provoquen repulsió són considerats dolents. És la passió allò que provoca l’acció dels homes. D’aquesta passió neixen els sentiments d’aprovació quan l’acció produeix plaer i sentiments de repulsió quan l’acció produeix dolor.

Hume diu que un codi moral és un conjunt de judicis sobre les accions humanes a través del qual s’expressa l’aprovació i la reprovació de certes conductes i actituds.

Els judicis morals no es fonamenten en la raó. Els judicis morals parlen d’allò que és virtuós o viciós per a l’home.

El coneixement es limita a mostrar-nos fets i els fets per ells mateixos són neutres. És el sentiment sobre aquests fets allò que produeix el judici moral.

El raonament presenta els fets. El sentiment els valora.

http://www.cosmovisions.com/Hume.htm
http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/hume.htm