|
 Els nous temps són cruels. L'antiga institució
familiar pirinenca agonitza. S'imposa la família nuclear, i amb
ella la desaparició del contacte directe de tres generacions sota
un mateix sostre, que era el caliu de la tradició. La tradició,
doncs, ja no es transmet. Això s'agreuja en el cas de les parelles
mixtes de benasquesoparlants i castellanoparlants, les quals comporten
un monolingüisme familiar castellà. I avui dia, a muntanya, si
es fan parelles, la majoria són mixtes... Tot és una cadena. Són
nombrosos també els casos de dos pares benasquesoparlants que
parlen als seus fills en espanyol per facilitar-los l'educació.
Aquests fills comprenen perfectament el català benasquès, però
no són capaços d'expressar-s'hi.
Un altre tema: el sector primari, hegemònic adés a la vall de
Benasc, avui dia gairebé només és un àlbum de fotos en blanc i
negre. A Benasc, per exemple, només hi ha una casa amb vaques.
Els grans ramaders benasquesos que firaven a Salàs de Pallars
-se suposa que sense canviar de llengua- estan tots enterrats.
La reorientació econòmica de la vall tendeix a un monocultiu del
turisme i dels sectors que en són subsidiaris. Aquest canvi socioeconòmic
implica per força un canvi sociolingüístic. Si la llengua benasquesa
no troba el seu lloc en el puixant sector terciari com el tenia
-en solitari- en el sector primari, està condemnada a mort. El
seu ús està quedant restringit exclusivament a l'àmbit familiar
i simbòlic. Descartada la no-oficialitat de l'espanyol, objectiu
inabastable fins i tot a Barcelona, la salvació del benasquès
passa, com a mínim, per aplicar el bilingüisme espanyol-català
benasquès arreu (a la retolació, a les cartes dels restaurants,
als hotels, a l'escola, a la premsa i ràdio locals...). Cal que
l'espanyol deixi de representar en exclusiva el paper de llengua
dels diners, la cultura i la modernitat. I cal que el benasquès
deixi d'encarnar l'antigor, la incultura i la pobresa. Tota una
utopia actualment, en un moment històric en el qual l'ascens social
exigeix com a contraprestació la dimissió lingüística. Per redreçar
el català benasquès caldria tenir un model de llengua dignificat,
normalitzat, despatuesitzat... I això encara és possible.
 Com salvar, doncs, el benasquès? La manera més ràpida, la injecció
de moral i prestigi més efectiva, seria que una pel·lícula en
benasquès guanyés l'Òscar a la millor pel·lícula en llengua no
anglesa. Descartat això per improbable, vet aquí un seguit de
mesures d'urgència -en cinc anys- que adreço als benasquesos lliures
de prejudicis i de pors que vulguin dignificar i salvar la seva
llengua, que és la nostra:
1) Donar de baixa el benasquès de la «fabla aragonesa».
Tot plegat, no porta ni quinze anys donat d'alta. Això implica
també rebutjar l'ortografia de la fabla, que a causa del buscat
allunyament de l'etimologia llatina («güen bino de ubas berdes»)
esdevé grotesca i està mancada de prestigi. L'aragonès és un llit
ideal d'agonia, però una pèssima bombolla d'oxigen. Aquesta desvinculació
de l'aragonès es fa en una setmana...
2) Una vegada lliure de la rèmora de l'aragonès, el benasquès
hauria d'adoptar l'ortografia catalano-occitana. No és cap secret
que la llengua de Benasc té més a veure amb la de Tremp o Tarba,
que no pas amb la de Barbastre. La chen chobe es rojoveniria
molt si passés a ser gent jove. Tindria més futur. Amb l'adopció
d'aquesta ortografia, la noble llengua benasquesa es reintegraria
a les més prestigiades llengües catalana i occitana, que disposen
de càtedres a nombroses universitats del món. No es tracta aquí
de ressuscitar velles polèmiques, però el benasquès, amb totes
les seves influències gascones, té més de gal·loromànic que no
pas d'iberoromànic. L'ortografia catalano-occitana, més gal·loromànica
que no pas la de l'aragonès, s'ajusta més a les necessitats del
benasquès. L'acceptació d'aquesta ortografia, però, no implica
vincular oficialment el benasquès ni amb el català ni amb l'occità.
L'objectiu és convertir-lo en una petita llengua autònoma, prenent
com a referència l'estatus aranès, que, tot i estar integrat dins
de l'occità, manté una existència autònoma a causa de la seva
peculiar situació política. L'adopció d'aquesta ortografia es
fa en una altra setmana...
3) Un cop assumida la nova ortografia, caldria depurar la llengua
dels espanyolismes innecessaris, ço és, d'aquells que tenen o
han tingut en un present recent un equivalent benasquès. D'altres
caldria benasquesitzar-los. No es pot oblidar que es tracta de
convertir una llengua útil per al sector primari en una llengua
útil per al sector terciari. I això implica benasquesitzar. El
benasquès està actualment en un estatus prefabrià, en un parli
i escrigui qui pugui -i com pugui. La vinculació amb la llengua
aragonesa no l'ha salvat fins ara de l'anarquia a tots nivells:
ortogràfic, morfològic, lèxic, sintàctic... La feblesa de l'aragonès
i de la seva difícilment implantable normativa no contribueixen
gens a aturar el procés d'empobriment del benasquès. Cal que les
autoritats lingüístiques de la vall (Alasets, Guaient, Ferrer)
assumeixin com a principal repte la DEPURACIÓ de la seva llengua.
No pot ser que un mateix autor en un mateix text escrigui
cansaus i cansats, llombrics i llombrigos,
reloj i reloche... Quan això passa no estem davant
de variacions locals, sinó davant la penetració -sense resistència-
de solucions estranyes a la llengua. No es pot obrir més la porta
del català benasquès a paraules forasteres que desplacin les autòctones.
S'ha d'escriure amb el cor i amb el cap, però també amb una mínima
normativa. Aquesta hibridació és, malauradament més pròpia de
l'aragonès. El català benasquès ha arribat als temps moderns mínimament
compacte, però compacte al cap i a la fi. Una bona tasca depuradora
el podria convertir en una llengua mol sonora i bonica, exòtica,
i per tant, turística. I el turisme són calés... Aquest criteri
depurador va ser el motor del pensament fabrià:
«És indispensable que tinguem una coneixença exacta de tots
els castellanismes existents, disposats tothora a eliminar-ne
el nombre més gran possible».
 El mateix s'ha de fer amb el benasquès. ¿I per què castellanismes,
i no gasconismes o catalanismes?, podria preguntar algú... Doncs
perquè la llengua que a hores d'ara està desnaturalitzant-lo és
el castellà. Tota la resta d'aportacions li donen riquesa. Les
castellanes no fan més que acostar-lo a la llengua que l'està
desplaçant. Recuperar adéu! o aixats! com a salutació
de comiat és preferible a mantenir el forasterisme adiós.
Depurar, fer una gramàtica i una ortografia unificada per a tots
els dialectes locals de la vall. Buscar la solució més genuïna,
potser supervivent només a un llogaret i fer-la general per a
tots. Si a Sarller es conserva bana en comptes de cuerno,
el benasquès oficial ha de potenciar bana i anar arraconant
cuerno...
Mentre el benasquès sigui una llengua sense una ortografia unificada
i sense un lèxic i una gramàtica fixats, no es podrà implantar
a les escoles, ni podrà aspirar als usos oficials. Es continuarà
trobant en condicions aclaparadores d'inferioritat en la seva
pugna amb la llengua castellana. Caldria una llengua renovada
el més allunyada possible de l'espanyol per evitar l'assimilació.
Aquest procés de normativització, més llarg, necessitaria d'alguns
mesos...
4) Amb una llengua ja dignificada, entrom en el terreny de les
reivindicacions, amb el model aranès com a referent. En aquest
procés hi hauria diversos passos: el primer, demanar al govern
aragonès el reconeixement de l'especificitat del benasquès i la
seva condició de llengua diferent de l'aragonès -i si cal, del
català. Tot seguit, demanar la modificació de l'Estatut d'Autonomia
per reclamar l'estatus de llengua oficial dins d'Aragó, tal com
l'aranès el té dins de Catalunya. Aquest procés, polític, por
allargar-se ben bé uns 5 anys...
Evidentment, cal ser conscients que ni tan sols una situació a
l'aranesa garanteix la supervivència -ni tan sols l'estatus del
català! Però almenys dóna alguna possibilitat. Aquesta és la gran
diferencia amb l'estatus actual, que no en dóna cap. Ja fa dècades,
Manuel Alvar en el seu impecable treball «Problema de lenguas
en contacto: la frontera catalana-aragonesa» feia un diagnòstic
que, lluny de millorar, s'ha anat agreujant:
«Como lengua de relación extralocal, el castellano cumple con
unas condiciones que faltan al ribagorzano. Todas las funciones
estatales convergen en prestigio de uno de los sistemas: el castellano
es la lengua de la escuela, de la administración, del ejército,
de los medios de comunicación... [...] La acción cotidiana en
el hogar (periódicos, radio, televisión) y en los contactos sociales
socava --y ahora más que antes- la unidad de las hablas locales
[jo diria «del català»] en beneficio de la lengua nacional».
El parlar benasquès no por viure només d'un concurs literari a
l'any. Té moltes altres necessitats. Si no li són satisfetes pels
propis parlants, desapareixerà ben aviat.
Una última cosa. El dia que a Benasc només es parli espanyol,
els aragonesistes i els anticatalans, cofois, hauran de tenir
una cosa clara: en el futur sempre quedaran catalans que trepitjaran
la Vall de Benasc com si fos la seva terra. Catalans que quan
facin una ullada a la toponímia del mapa es demanaran, «com és
que aquí només es parla espanyol?» La toponímia no menteix. Fins
que no la canviïn -ja en tenen pràctica-, hauran de dormir amb
un ull obert, vigilant l'est. Quan el benasquès desaparegui, el
que haura desaparegut és la manera que tenien a Benasc de parlar
català, una variant perifèrica, cada cop més allunyada, però catalana.
«Catalán, cuando el benasqués se pierde, algo tuyo se pierde»
hauríem pogut dir fa uns anys imitant un espot. Benasc pateix,
des de fa mes temps, els mateixos símptomes que ara comença a
patir amb força la resta de la llengua catalana: hibridació amb
l'espanyol, deserció lingüística, generacions de llengua interrompuda.
Aquesta és l'única diferència amb el català, la cronològica. Que
ningú no ho dubti. No menyspreem, no ignorem ni mirem per damunt
de l'espatlla aquella petita llengua mestissa, perquè és la nostra.
Amb ella, a més d'un tros d'ànima, perdrem un esplèndid territori
muntanyós. La substitució lingüística que afecta tota la nostra
nació és totalment descarada i està ben avançada a Benasc. Que
els catalans nacionals ho sàpiguen i actuïn en conseqüència quan
hi vagin.
Antoni Babia
La Franja de la Franja
Ed. Empúries
Barcelona, 1997
|
