La lluita pels drets civils als Estats Units
Els EUA durant la presidència de Kennedy
Martin Luther King
Black Muslims
Malcom X
Ku Klux Klan
Martin Luther King, pastor negre nord-americà (1929-1968), guardonat amb el premi Nobel de la pau, va ser un dels dirigents principals del moviment negre americà per la igualtat dels drets i de la resistència no-violenta a l’opressió racial.
Martin Luther King a néixer a Atlanta (Geòrgia) el 15 de gener de 1929. Als disset anys va ser ordenat ministre baptista, el 1951 es va diplomar al Seminari de Crozer, i va prosseguir els estudis de tercer cicle a la universitat de Boston. Aleshores es va interessar per l’obra de Gandhi, les idees del qual van esdevenir el nucli de la seva pròpia filosofia, fundada sobre la no violència. Es va casar el juny de 1953 i, l’any següent, va acceptar un càrrec de pastor a l’església baptista de Dexter Avenue, a Montgomery (Alabama).
El mateix any, el Tribunal Suprem dels Estats Units proscriu qualsevol segregació dins l’ensenyament públic. Arran d’aquesta decisió, el Sud, on les mesures discriminatòries encara s’aplicaven, va ser l’objectiu d’un moviment d’oposició sense precedent. El 1955, King va ser invitat a prendre la direcció d’un moviment de boicot dels autobusos de Montgomery en protesta contra l’aplicació de la segregació racial en els transports públics (un obrer negre, que havia rebutjat de cedir el seient a un passatger blanc, acabava de ser arrestat). Martin Luther King va ser arrestat, empresonat i va rebre nombroses amenaces de mort. El boicot va acabar el 1956 gràcies a una decisió del Tribunal Suprem que prohibia qualsevol segregació en els transports públics de la ciutat. Aquesta va ser la primera victòria manifesta de l’acció no-violenta. Aleshores, King va participar a la fundació de la Conferència dels líders cristians del Sud (SCLC), de la qual va ser escollit president.
El 1960, King va abandonar el seu càrrec de pastor a Montgomery per compartir amb son pare el càrrec de pastor de l’església baptista d’Ebenezer a Atlanta, iniciativa que li va permetre de prendre una part més activa en la direcció nacional del moviment per a la igualtat dels drets. En aquesta època, el lideratge negre experimentava una transformació radical. Després d’haver posat temps enrere l’accent en la reconciliació, ara reclamava el canvi "per tots els mitjans possibles". Novament, emergien dirigents més radicals i moviments més extremistes, com els Black Muslims de Malcolm X i el Black Power. Els desacords que s’oposaven, sobre els plànols ideològic i jurisdiccional, entre el SCLC i els altres grups van esdevenir inevitables, però el prestigi del seu dirigent va permetre d’assegurar que la no-violència continués essent el model oficial de resistència.
El 1963, Marthin Luther King va dirigir una important campanya, en favor dels drets civils i de la millora de les condicions de vida dels negres al Sud. Va encapçalar la marxa històrica sobre Washington el 28 d’agost de 1963, durant la qual va pronunciar el seu cèlebre discurs en favor d’una sola nació respectuosa dels drets de tothom, "I have a dream..." ("He tingut un somni..."). Guardonat amb el premi Nobel de la Pau el 1964, va ser assassinat a Memphis (Tenessee), el 4 d’abril de 1968. Prop de 100.000 persones van assistir als seus funerals, a Atlanta.
Organització religiosa dels Estats Units, que aplega sobretot negres musulmans. El grup, oficialment anomenat Missió Musulmana Americana, s’ha anomenat Nació de l’Islam fins el 1975, després Comunitat Internacional d’Al-Islam a Occident. Els seus membres es donen el nom de bilalians. Els dirigents prediquen la cooperació i l’autarquia econòmiques; recomanen un comportament musulmà rigorós quant al règim alimentari, el vestit i les relacions amb altri. Observen el ritus musulmà i preguen cinc cops per dia.
Els orígens del grup es remunten als moviments negres apareguts poc després de la Primera Guerra Mundial: Temple de la Ciència Mora fundat el 1913 pel profeta Drew Ali i Associació per a la Millora Universal dels Negres fundada el 1914 per Marcus Garvey. A la mort de Drew Ali, Wallace D. Fard pren la direcció del seu moviment i, el 1930, funda un temple (més tard rebatejat mesquita) a Detroit: aquests van ser els veritables inicis de la Nació de l’Islam. Fard, que feia servir diversos noms (entre els quals Walli Fard, Mestre Farad Mohammed, ...), era anomenat Déu, Al·là o el Gran Mahdi pels Black Muslims.
La branca de Chicago va ser fundada el 1933 i, el 1934, després de la desaparició misteriosa de Fard, el cap de la mesquita de Chicago va esdevenir el dirigent de la Nació. Elijah Mohammed, anomenat Sant Profeta i Missatger d’Al·là, havia nascut el 1897 a Sandersville (Geòrgia), amb el nom d’Elijah Poole. Fins que va morir a Chicago el 1975, va ser el cap suprem de la Nació de l’Islam. Tanmateix, durant el decenni de 1960, la seva supremacia va ser sotragada per Malcom X, cap de la mesquita de Nova York, però Malcom X va ser assassinat el 1965.
Wallace D. Mohammed va succeir el seu pare Elijah Mohammed el 1975; va minimitzar el nacionalisme negre i la reivindicació d’una nació afroamericana separada als Estats Units, va admetre membres no negres i va insistir en el rigor de les creences i les pràctiques musulmanes. Al final del decenni de 1970, una facció dissident, dirigida per Louis Farrakhan, va reprendre el nom original de Nació de l’Islam i va refermar els principis del separatisme negre.
Els Black Muslims van fundar escoles en més de quaranta-cinc ciutats. Venen el producte de les seves explotacions agrícoles en tots els Estats Units, el qual és transportat en els seus mateixos camions i avions. El seu setmanari, Muslim World News (abans Muhammad Speaks), és un dels diaris del moviment negre nord-americà amb més difusió. Treballen per a la rehabilitació dels presoners, dels drogoaddictes i dels alcohòlics. Per bé que no existeixi cap registre dels membres del moviment, el seu nombre és estimat en uns 100.000 als Estats Units.
Polític americà (1925-1965), va militar en favor d’un Estat negre independent. Malcom Little va néixer a Omaha (Nebraska); el seu pare, un pastor baptista, era un partidari actiu del moviment de Marcus Garvey, dirigent nacionalista negre del decenni de 1920. La família Little es va instal·lar a Lansing (Michigan); després d’haver rebut les amenaces del Ku Klux Klan, el pare de Malcom va ser assassinat, el 1931. Primerament, Malcom va ser enviat en una família d’acolliment i després en una escola reformada. Vuit anys més tard, se’n va anar a viure a Boston (Massachussetts), on va fer diverses feines abans de ser condemnat, el 1946, a una pena de presó per robatori. Durant el seu empresonament, es va interessar en els ensenyament d’Elijah Muhammad, el cap dels Black Muslims, coneguts igualment amb el nom de Nació de l’Islam, que propugnaven la separació racial. Quan Malcom va ser alliberat, el 1952, es va adherir a una mesquita de musulmans negres a Detroit, i va prendre el nom de Malcolm X, reemplaçant el seu cognom heretat de l’esclavatge per una X, símbol del nom desconegut dels seus ancestres africans. El 1958, es va casar amb Betty Shabazz amb la qual va tenir sis filles.
A l’inici del decenni de 1960, la Nació de l’Islam havia esdevingut cèlebre i Malcom n’era el portaveu més remarcable. Tanmateix, el 1963, els Black Muslims li van imposar silenci a causa de la seva observació arran de l’assassinat del president John F. Kennedy: "les gallines retornen al galliner per a ésser rostides". L’any següent, Malcom es va separar de la Nació de l’Islam per formar un grup nacionalista negre seglar, l’Organitazió de la Unitat Afroamericana (OAAU).
El 1964, Malcom va fer un hadj (pelegrinatge) a la Meca. Després d’aquest viatge, va renunciar als seus ensenyaments precedents (que estipulaven que tots els blancs eren dolents), va començar a predicar la solidaritat racial i va prendre el nom d’El-Hadj Malik El-Shabazz. El 21 de febrer de 1965, durant un discurs davant dels partidaris de l’OAAU a Nova York, Malcom X va ser assassinat, probablement per un membre dels Black Muslims.
El Ku Klux Klan en els anys de la lluita pels drets civils
El Tribunal Suprem dels Estats Units, en declarar el 17 de maig de 1954 que la segregació racial a les escoles públiques era anticonstitucional, incita el Klan a noves temptatives de reclutament i de violència, però no aconsegueix renéixer de les seves cendres. La major part dels opositors a la segregació van escollir d’altres moviments com ara el White Citizens Councils (comitè dels ciutadans blancs). El Klan no va atreure més que els elements marginals de la societat i va restar més un símbol que no pas un moviment d’oposició.
Quan el moviment dels drets civils guanyava importància a la fi del decenni de 1950 i quan la resistència a la integració començava a afeblir-se en el conjunt del Sud, el Klan va continuar la seva oposició ferotge als programes de drets civils. Va ser implicat en bon nombre d’actes de violència racial, d’intimidació i represàlies. Després de l’adopció de la llei sobre els drets civils i la igualtat d’oportunitats, el 1964, va conèixer un fort augment de militància. El 1965, hom estimava en 40.000 el nombre dels seus membres.
A la meitat del decenni de 1970, el Klan havia retrobat una mica de respectabilitat al Sud. Membres reconeguts del Klan es van presentar a càrrecs públics, i van aplegar un nombre considerable de vots. Al voltant de quinze organitzacions distintes existien, entre les quals els Cavallers del Ku Klux Klan, els Klans Units d’Amèrica i el Klan Nacional. Un ressorgiment de la violència del Klan es va sentir a la fi del decenni de 1970 i, el 1980, es va obrir una oficina del Klan a Toronto, al Canadà. El nombre total dels membres va ser estimat al voltant de 5.000 a la fi del decenni de 1980. Un antic gran bruixot del Klan, David Duke, va ser elegit al parlament de Louisiana el 1989, però va fracassar a les eleccions de governador d’aquest Estat el 1991.
